“DONES. Si no és ara quan?”‏

Les dones cobrem menys que els homes? CERT. Encara hi ha més directius homes que dones amb càrrecs de responsabilitat? CERT. Segueix sent la dona un objecte i el seu cos un reclam publicitari? CERT. Però, què podem fer nosaltres des del nostre dia a dia? Aconseguirem algun dia la igualtat entre homes i dones? Intentarem donar resposta a aquestes qüestions.

“DONES. Si no és ara quan?”‏
Dones de primera línia en el seu àmbit acostaran postures en una taula rodona sobre això i molt més.

Ponents:
– Rosa Maria Calaf, periodista i una de les primeres dones corresponsals de RTVE.
– Laura Borràs, presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes.
– Anna Mercadé, directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona.
– Marina Subirats, sociòloga especialitzada en el camp de l’educació i la sociologia de la dona.
– María Josefa Yzuel, Doctora en Ciències Físiques i la segona dona que obtingué la categoria de Catedràtica d’Universitat a l’estat Espanyol.
Organitzen Muses amb traça i UPFeMale.

Organitzen Muses amb traça i UPFeMale.

Dia: 2 de març.

Hora: 16h.

Sala de Graus Albert Calsamiglia del Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

 

Més informació:
https://www.upf.edu/upfigualtat/activitats/Dia_Internacional_de_les_Dones/dones_2016.html
Facebook: https://www.facebook.com/events/196305270729250/
Twitter: @MusesambTraca https://twitter.com/MusesambTraca

#DONESsinoésaraquan

Maria Martiañez: “als EUA donen moltes més ajudes a joves esportistes que aquí”

Maria Martiañez, una de les joves promeses del bàsquet femení. / Foto: Muses amb Traça

Aquesta jove de 17 anys ha aconseguit el que per a molts és tot un somni: anar a jugar a bàsquet als Estats Units. Però aquesta fita no és fruit de la casualitat, ni molt menys. Maria Martiañez porta tota una vida dedicada a aquest esport, a la seva passió, arribant a jugar amb la selecció catalana i espanyola. De fet, amb la darrera, les noies de la SUB17 es van proclamar subcampiones del món! No era d’evitar doncs, que algú es fixés en Martiañez i li proposés de jugar amb l’Oklahoma, a la lliga universitària estatunidenca.

Per tot això, quan Muses amb Traça ho vam saber, vam intentar contactar amb ella! Perquè volíem descobrir més sobre aquesta jove promesa del bàsquet. No us perdeu l’entrevista que ens va concedir, escassos dies abans de marxar cap als EUA!

Aquí teniu el vídeo!

Notícies relacionades:
– Programa 4 – ESPORT
– Dones a la carrera
– Marta Bach: “Per una nena, ja no és sincro o natació, ara també hi ha el waterpolo”
– I a tu, ¿què et van dir quan vas començar?
– Laia Sanz: “Encara queda camí per fer”

Reportatges vius: Magda Donato

Periodista, dramaturga, narradora i actriu: Aquesta era Carmen Eva Nelken (1898-1966) o més coneguda com a Magda Donato, la pionera del periodisme de principis del s. XX a Espanya. Va néixer en una apoderada família jueva i d’origen estranger, gràcies a la qual va poder accedir a una educació superior a la de les seves contemporànies.

Influenciada per l’esperit liberal i combatiu de la seva família, Magda Donato va començar a donar-se a conèixer com a periodista polèmica i brillant en el periòdic El Imparcial, diari de la famosa família Gasset, on va publicar el seu primer article Divagacions sobre la moda, l’any 1917, on criticava les normes estètiques que obligaven a les dones a vestir d’una determinada manera. Cal destacar que encara que no va intervenir en la vida política del país, sí va defensar en els seus articles els drets de la dona, el dret al divorci i al vot femení.

Magda Donato. Font: blog.rtve.es

Més endavant, va participar en altres publicacions com Estampa, El Lliberal i La Tribuna. Generalment col·laborava fent entrevistes a personatges cèlebres i en seccions que tractaven assumptes propers al desenvolupament de la societat burgesa. El seu objectiu era mostrar al lector els canvis que tenien lloc en aquell mateix moment, com els avenços de la dona en el terreny social. Al mateix temps, va iniciar la seva carrera com a actriu de teatre en el grup Caracol, un col·lectiu que va duu a terme l’adaptació de diferents textos teatrals fins a 1935.

Malgrat això, amb el temps va abandonar aquest primer estil i va guanyar fama com a autora sensacionalista, sempre interessada en els temes candents i molt propera a les classes menys afavorides i els grups socials marginats. És en aquest període que va realitzar reportatges “vius”, que consistien bàsicament en infiltrar-se en la notícia: Donato s’amagava sota un altre nom i es disfressava per aconseguir viure el que volia explicar.

 

D’aquesta manera, va passar un mes en un sanatori mental, va residir en un barri d’existència complicada, va ser secretaria d’un endeví indi, va fingir ser infermera a la Casa de la Maternitat, va mendigar i estar durant un temps en un alberg social i va viure durant un any a la presó Modelo de Madrid, fent-se passar per una reclosa més.

 A causa de la victòria feixista a la Guerra Civil espanyola, Donato es va veure obligada a exiliar-se, juntament amb la seva parella Salvador Bartolozzi. Primer, va traslladar-se a França, però al novembre de 1941, arran de la invasió alemanya, viatja a Mèxic. Allà va prosseguir amb la seva carrera com a actriu, unint-se al grup Les comediéns de France, escrivint Bartolozzi obres de teatres per a nens i participant en nombroses series de televisió i pel·lícules. El 1960 triomfa amb la seva actuació a l’obra Les cadires, per la qual va rebre el premi a la millor actriu, atorgat per l’Agrupació de Critics de Teatre.

Carmen Eva Nelken va ser una dona exemplar amb una carrera diversa que, en els últims anys, ha rebut un reconeixement, en part potenciat per la crítica teatral. Magda Donato va ser una dona avançada al seu temps, tant per la seva ideologia com per la seva forma de viure la vida. Parlar d’ella és parlar de feminisme, de lluita, de rebel·lia. Parlar d’ella és col·laborar a què la seva vida i obra no desaparegui en l’oblit.

La mare de la genètica: Rosalind Franklin

El descobriment de l’estructura de l’ADN sempre s’ha adjudicat a James Watson i Francis Crick, dos grans investigadors que van dedicar la seva vida a aquesta qüestió. Però mai s’esmenta a Rosalind Franklin. Fins fa poc, era considerada una investigadora grisa, que ajudava a Watson i Crick en els seus estudis, de personalitat rara i caràcter difícil i que va posar tot tipus d’obstacles al treball que desenvolupaven els seus companys. La realitat, però, no és aquesta.

Rosalind Franklin (1920-1958) va ser una química, biofísica i cristal·lògrafa anglesa, autora d’importants contribucions per la comprensió de l’estructura de l’ADN, els virus, el carbó i el grafit. Es va graduar a la Universitat de Cambridge l’any 1941 i va aconseguir el doctorat en química física, quatre anys després a la mateixa institució. Després d’aquesta etapa de formació, Franklin va passar tres anys a París, al Laboratoire de Services Chimiques de L’Etat, on va estudiar l’aplicació de tècniques de difracció de rajos X.

Rosalind Franklin

L’any 1951 va tornar a Anglaterra per treballar com a investigadora  en el laboratori de John Randall en el King College de Londres, juntament amb altres científics, per estudiar i analitzar l’estructura de l’ADN. Aquesta científica va realitzar una difracció de rajos X de les fibres de l’ADN, aconseguint així la famosa Fotografia 51, una imatge de l’ADN que va servir per concebre com seria l’estructura d’aquest i demostrar que la hipòtesis sobre el model de doble helix era possible i probable.

Va ser una època complicada per Rosalind Franklin, ja que va mantenir constants enfrontaments amb els seus companys de laboratori, els quals es van aprofitar de les seves dades i investigacions per apropiar-se del descobriment de les dues cadenes que conformaven l’ADN.

Així, la majoria de les dades en què es basa el model de l’estructura molecular de l’ADN, proposat per Watson i Crick en el seu article l’any 1953, provenia dels estudis que Rosalind Franklin va dur a terme.

Malgrat el seu treball i descobriment, el King’s College va acomiadar a Rosalind Franklin, fet que no va afectar la seva carrera que va continuar sent excel·lent: va investigar l’estructura del virus del mosaic del tabac i va publicar fins a quinze articles d’investigació entre 1953 i 1958.

Va morir prematurament als 37 anys a causa del càncer, generat segurament per les seves constants exposicions a la

Rosalind Franklin en una passejada als Alps

radiació durant les seves investigacions, i sense cap reconeixement als seus mèrits. Quatre anys més tard, Watson, Wilkins i Crick van obtenir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, la condecoració més elevada a la labor científica, gràcies a ella.

Rosalind Franklin va patir la injustícia i el menyspreu d’una societat que mai va reconèixer les seves investigacions. A més a més, durant anys, arrel del llibre La doble helix escrit per James Watson, es va transmetre una imatge de la científica totalment equivocada i fins a cert punt, despectiva.

El descobriment d’un llibre escrit per Anne Sayre, esposa d’un científic de Cambridge i amiga de Rosalind, va permetre desmuntar, amb gran rigor, la falsa imatge de Franklin, transformada en “Rosy” per Watson.

L’estructura de la doble helix de l’ADN, el material del qual estan fet els gens, és sense dubte un dels descobriments científics més rellevants que s’ha realitzat en els nostres temps. Va obrir les portes a grans avenços científics actuals de la Biologia i la Genètica molecular. Malgrat això, el nom de la seva autora s’ha mantingut a l’ombra durant anys i no ha estat fins fa relativament poc que Rosalind Franklin ha començat a ser reconeguda mundialment com la mare de la genètica.

Els orígens de l’abstracció: Hilma af Klint

Si parlem d’abstracció, de seguida pensem en Kandinsky, Mondrian o Malevich. Avui en dia aquests pintors són considerats els precursors de l’art no figuratiu, els que van marcar l’inici de l’art contemporani. Ara bé, temps abans que aquests pintors es donessin a conèixer per les seves obres, una desconeguda pintora sueca ja havia trencat amb els cànons pictòrics establerts, donant el tret de sortida a l’art abstracte.

El seu nom era Hilma af Klint (1862-1944). Aquesta artista nascuda a Solna (Suècia), va estudiar a la Reial Acadèmia Sueca de les Arts, gràcies a la llei escandinava que permetia a les dones accedir a una educació artística. Com a part d’un projecte, va ser enviada a Kungstraedgaarden, al barri bohemi d’Estocolm, per desenvolupar el seu talent. Durant aquest període, Klint va realitzar paisatges naturalistes, retrats i dibuixos anatòmics.

Al mateix temps, però, experimentava un altre tipus d’art. Aficionada a l’espiritisme, la teosofia i l’antroposofia des de ben jove, Hilma af Klint creia fermament que existia una dimensió espiritual en l’existència i un coneixement superior, que reflectia quan pintava.

Hilma af Klint. Font: Wikipedia

El seu treball pretenia representar la connexió entre el fet espiritual i el material, el micro i el macrocosmos, la llum i l’obscuritat, el femení i el masculí. El seu objectiu era plasmar la dualitat que existeix en aquest món i conciliar els conceptes oposats. Per fer-ho, Klint utilitzava un simbolisme ple de referències i significat, que buscava guiar a l’espectador cap a la revelació i la comprensió de l’obra.

L’any 1920, va viatjar a Suïssa, on es va trobar amb Rudolf Steiner, que tindria una gran influència en la seva obra, realitzant pintures sobre les grans religions del món. Cinc anys després, va abandonar la pintura per centrar-se als estudis teosòfics. Va morir en un accident en 1944.

Hilma af Klint va ser una artista única amb una secreta producció artística, que va suposar un desafiament les convencions artístiques i l’origen de l’art no figuratiu. Aquesta dona va invalidar els estereotips sobre les dones pintores, de les que es pensava que eren incapaces d’obrir nous camins i estils.

La seva obra és el fruit de la seva sòlida formació artística, la seva forta personalitat creativa i la seva incansable inquietut espiritual. Al mateix temps és el reflex d’una època i un context social que coincideix amb el canvi de segle XIX al XX, un moment en què Occident va ser testimoni de grans avanços científics que evidenciaven que hi havia alguna cosa més enllà de la realitat material.

La seva història es va mantenir a l’ombra perquè, en vida, no va exposar cap dels seus quadres abstractes. Una de les seves últimes voluntats va ser que aquests no fossin mostrats al públic fins vint anys després de la seva mort perquè tenia la convicció que el món no podria valorar i comprendre la seva obra.

L’encantadora de nombres: Ada Lovelace

Augusta Ada Byron King (1815-1852), comtesa de Lovelace, va ser una matemàtica i escriptora britànica coneguda mundialment per la seva descripció sobre la Màquina Analítica de Charles Babbage. Ara bé, aquesta informàtica no només es va dedicar a observar sino que va aportar la seva visió al desenvolupament d’aquesta màquina.

Ada Lovelace. Font: La Clase de PT de Montse

Durant la seva joventut, va cursar estudis particulars de matemàtique i ciències, obtenint els seus coneixements d’una forma gairebé autodidacta. Entre 1842 i 1843, Lovelace va traduir un article de l’enginyer Luigi Menabrea sobre la Màquina Analítica, que va complementar amb un ampli conjunt de notes pròpies. En aquestes anotacions, es troba el que es podria considerar el primer programa informàtic de la història. També va deduir i desenvolupar la idea sobre la capacitat dels ordinadors per anar més enllà dels simples càlculs numèrics. És per tot això que és considerada la primera programadora informàtica de la història. Ada Lovelace va morir a l’edat de 36 anys a causa de un càncer d’úter, el 1852. El seu treball i les seves aportacions van ser oblidades durant molts anys, sent considerada com la transcriptora de les notes de Babbage.  No va ser 1953, aproximadament cent anys després de la seva mort, que s’ha reconegut la innovació del seu punt de vista sobre el funcionament de la Màquina Analítica, el qual s’ha utilitzat pels avenços de la informàtica. Actualment, existeix el Dia d’Ada Lovelace, un esdeveniment anual que té per objectiu elevar i reivindicar el paper de les dones a la ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques.

Sílvia Pérez Cruz sota la pluja

Font: http://www.sevillamagazine.com

L’emblemàtica Torre de Canyamel, a Mallorca, es va convertir el passat divendres 31 de juliol en l’escenari de Sílvia Pérez Cruz. La cantant catalana, acompanyada per un quintet de corda, va oferir un concert solidari en benefici de l’escola del Tilloli (Índia) on més de 600 nenes tenen l’oportunitat d’estudiar. Les entrades s’havien esgotat i el recital va començar al voltant de les 21.30 hores, just després que s’hagués unit al públic la presidenta del govern balear, Francina Armengol. Sílvia Pérez Cruz va pujar a l’escenari buscant una lluna plena que estava tapada pels núvols i a qui va dedicar Tonada de luna llena.

La cantant es va passejar pel flamenco i el fado sense oblidar les versions pròpies de lletres catalanes com Covava l’ou de la mort blanca, el poema de Maria Mercè Marçal que ella mateix va musicar. Sílvia Pérez Cruz es fica el públic a la butxaca amb petits detalls: amb gestos quan canta, amb els cors de La Lambada o preguntant “esteu tots bé?” després de cada cançó. Per suposat, tampoc es va oblidar en cap moment dels instruments que l’acompanyaven i amb els que en algunes ocasions la seva veu es confonia i es mimetitzava com si fos un altre violí.

El vent va presagiar el mal temps arrencant les partitures dels músics que continuaven tocant mentre la Sílvia les recollia pel terra sense deixar de cantar. La pluja va interrompre el concert just quan Sílvia Pérez Cruz ja havia anunciat la recta final i cantava una de les cançons més especials, Vestida de nit, amb lletra de la seva mare Glòria Cruz i música del seu pare Castor Pérez. La cantant anava donant les gràcies mentre els músics aixoplugaven els instruments i el públic marxava corrents de la tempesta d’estiu que tancava el mes de juliol. Tanmateix, Sílvia Pérez Cruz va tornar a sortir després que la pluja hagués donat una treva per acabar el concert a capella i per tancar una nit solidària i molt especial que la pluja no va aconseguir deslluir.

 

La lluita per votar: Susan B. Anthony

Susan B. Anthony. Font: Comic Vine

Susan B. Anthony (1820-1906), líder del moviment americà dels drets civils, va ser un personatge bàsic en la lluita pels Drets de la Dona al segle XIX. Nascuda en una família amb una llarga tradició activista i independentista,  va desenvolupar un criteri i un rigor ètic que marcaria tota la seva trajectòria política. El seu activisme es va iniciar quan, en unir-se en diverses organitzacions, va prendre consciència de les limitacions que el fet de ser dona implicava.

El seu pas definitiu cap al feminisme no es va produir fins que, en 1851, va conèixer a Elizabeth Cady Stanton, la qual havia dirigit el primer manifest del sufragisme americà i es convertiria en la companya inseparable de Susan B. Anthony. Juntes van encapçalar el feminisme nord-americà durant les següents dècades, reclamant una esmena constitucional que concedís el vot a les dones.

Encara que la majoria de les seves reivindicacions pretenien legalitzar el sufragi femení, aquesta dona va dirigir altres campanyes encaminades a transformar la legislació laboral, la mentalitat sexista i els costums discriminatoris de la societat de l’època. Anthony  va promulgar el dret de les dones a tenir propietats i béns, a vendre i comprar sense permís del marit i poder separar-se d’aquest.

Era considerada una dona compasiva, pero amb un fort caràcter i una ment aguda, així com una gran capacitat per inspirar a les mases.  Va morir el 13 de març de 1906, amb 86 anys, deixant el final de la batalla pel sufragi femení a les noves generacions de dones, equipades amb una educació i uns drets que els hi van negar fins a l’arribada d’activistes com Susan B. Anthony

#MusesRecomanació: exposició “Dones del món, llar i feina a Barcelona”

Avui dilluns, les Muses amb Traça us portem una recomanació per a la setmana: l’exposició “Dones del món, llar i feina a Barcelona”, que es troba al pavelló de Sant Rafael i jardins del Recinte Modernista de l’ Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Recinte Modernista Hospital de Sant Pau   Font: sites.google.com

L’exposició, organitzada per l’ Institut de la Universitat de Nacions Unides sobre la Globalització, Cultura i Mobilitat (UNU-GCM), mostra un recull  interessant de fotografies de diverses dones de procedències molt diverses i ho contraposen amb la seva situació laboral a Barcelona. Una gran combinació del tractament sobre la qüestió de gènere i la immigració a la ciutat comtal.

Teniu temps fins al 31 d’agost … no us la perdeu!

 

Esperem les vostres opinions a través de les nostres xarxes, a Facebook, Twitter o Instagram, amb el hastag #MusesRecomanació

Feliç dilluns!

 

 

 

La Dona de la Llum: Florence Nightingale #MusesHistòria

Infermera, escriptora i estadística britànica, és considerada la mare de la infermeria moderna. Des de molt jove, va destacar en l’àmbit de les matemàtiques i l’estadística, tot aplicant els seus coneixements a la epidemiologia.

Florence Nightingale amb ferits a la Guerra de Crimea. Font: Enfeps

L’any 1860, Nightingale va professionalitzar la infermeria amb la fundació de la primera escola laica d’infermeria del món, a l’Hospital Saint Thomas a Londres. Ben aviat, va ser reconeguda mundialment pels seus treballs pioners d’infermeria en l’assistència als soldats durant la Guerra de Crimea, on va disminuir l’índex de mortalitat per ferides del 42% al 2%.

Florence també va aconseguir crear un servei d’infermeres a domicili a Anglaterra i a Irlanda. Això va significar que les persones més pobres poguessin accedir a personal capacitat medicament amb els coneixements i recursos necessaris.

Florence Nightingale va ser la primera dona a ser admesa a la Royal Statistical Society britànica i l’any 1907 es va convertir en la primera dona en rebre l’Ordre del Mèrit del Regne Unit. El Jurament Nightingale efectuat per les infermeres en graduar-se, va ser creat en el seu honor l’any 1893 i el Dia Internacional de la Infermeria se celebra a la data del seu aniversari.