Reportatges vius: Magda Donato

Periodista, dramaturga, narradora i actriu: Aquesta era Carmen Eva Nelken (1898-1966) o més coneguda com a Magda Donato, la pionera del periodisme de principis del s. XX a Espanya. Va néixer en una apoderada família jueva i d’origen estranger, gràcies a la qual va poder accedir a una educació superior a la de les seves contemporànies.

Influenciada per l’esperit liberal i combatiu de la seva família, Magda Donato va començar a donar-se a conèixer com a periodista polèmica i brillant en el periòdic El Imparcial, diari de la famosa família Gasset, on va publicar el seu primer article Divagacions sobre la moda, l’any 1917, on criticava les normes estètiques que obligaven a les dones a vestir d’una determinada manera. Cal destacar que encara que no va intervenir en la vida política del país, sí va defensar en els seus articles els drets de la dona, el dret al divorci i al vot femení.

Magda Donato. Font: blog.rtve.es

Magda Donato. Font: blog.rtve.es

Més endavant, va participar en altres publicacions com Estampa, El Lliberal i La Tribuna. Generalment col·laborava fent entrevistes a personatges cèlebres i en seccions que tractaven assumptes propers al desenvolupament de la societat burgesa. El seu objectiu era mostrar al lector els canvis que tenien lloc en aquell mateix moment, com els avenços de la dona en el terreny social. Al mateix temps, va iniciar la seva carrera com a actriu de teatre en el grup Caracol, un col·lectiu que va duu a terme l’adaptació de diferents textos teatrals fins a 1935.

Malgrat això, amb el temps va abandonar aquest primer estil i va guanyar fama com a autora sensacionalista, sempre interessada en els temes candents i molt propera a les classes menys afavorides i els grups socials marginats. És en aquest període que va realitzar reportatges “vius”, que consistien bàsicament en infiltrar-se en la notícia: Donato s’amagava sota un altre nom i es disfressava per aconseguir viure el que volia explicar.

 

D’aquesta manera, va passar un mes en un sanatori mental, va residir en un barri d’existència complicada, va ser secretaria d’un endeví indi, va fingir ser infermera a la Casa de la Maternitat, va mendigar i estar durant un temps en un alberg social i va viure durant un any a la presó Modelo de Madrid, fent-se passar per una reclosa més.

 A causa de la victòria feixista a la Guerra Civil espanyola, Donato es va veure obligada a exiliar-se, juntament amb la seva parella Salvador Bartolozzi. Primer, va traslladar-se a França, però al novembre de 1941, arran de la invasió alemanya, viatja a Mèxic. Allà va prosseguir amb la seva carrera com a actriu, unint-se al grup Les comediéns de France, escrivint Bartolozzi obres de teatres per a nens i participant en nombroses series de televisió i pel·lícules. El 1960 triomfa amb la seva actuació a l’obra Les cadires, per la qual va rebre el premi a la millor actriu, atorgat per l’Agrupació de Critics de Teatre.

Carmen Eva Nelken va ser una dona exemplar amb una carrera diversa que, en els últims anys, ha rebut un reconeixement, en part potenciat per la crítica teatral. Magda Donato va ser una dona avançada al seu temps, tant per la seva ideologia com per la seva forma de viure la vida. Parlar d’ella és parlar de feminisme, de lluita, de rebel·lia. Parlar d’ella és col·laborar a què la seva vida i obra no desaparegui en l’oblit.

Dones, càmeres i… ACCIÓ!

Font: Mostra Internacional de Films de Dones

Font: Mostra Internacional de Films de Dones


Alice Guy (1873-1968)
Un any després que els germans Lumière fessin públic el seu cinematògraf, Alice Guy, de nacionalitat francesa, va decidir rodar una pel·lícula sobre una idea pròpia: La fée aux choux. D’aquesta manera, Alice es va convertir en la fundadora del cinema com a narració cultural i la primera dona en tot el món a exercir aquest ofici. Pionera i referent en la producció de les primeres pel·lícules sonores, va dirigir més de 600 pel·lícules de tots els gèneres, entre les quals s’inclou el primer film en la que tots els protagonistes eren negres. Avui dia, continua sent la única dona que ha dirigit el seu propi estudi cinematogràfic.
 
 
Font: El País

Font: El País

Frederica Sagor Maas (1990-2012)
Es va iniciar en el món del cinema adaptant la novela de Percy Marks, L’Edat de Plàstic. Filla d’immigrants jueus i estudiant de periodisme, va començar a treballar l’any 1923 com assistent d’edició a l’oficina de Universal Pictures. Els seus guions van servir en molts casos per donar a conèixer a nombroses estrelles d’aquella època com Constance Benett o Greta Garbo. A les seves memòries, Sagor Maas va descriure com va ser l’evolució del cinema des de la seva experiència i va denunciar la misoginia i la discriminació que va patir coma dona en la indústria del cinema, concretament a Hollywood, als anys vint.
 
Font: Taringa

Font: Taringa

Marilyn Monroe (1926-1962)
Norma Jean, o més coneguda com a Marilyn Monroe, no només va esdevenir la icona de la feminitat del segle XX, sinó que es va convertir en un referent de la rebel·lia de la dona. Marilyn  es va donar a conèixer gràcies a les fotografies que Henrik Manukyan li va fer a la fàbrica on treballava. L’actriu va aconseguir una gran reputació amb pel·lícules com Els senyors les prefereixen rosses o El Príncep i la Corista, on interpretava papers de dones innocents i ingènues. Res més lluny de la realitat, ja que ella es caracteritzava per ser una ànima lliure, que feia el que volia quan volia, sense preocupar-li el que pensaria la gent.  Malgrat viure una vida plena d’insatisfaccions personals, Marilyn Monroe es va convertir en el símbol de l’erotisme femení i del poder de les dones.
 
Font: Bore Bug

Font: Bore Bug

Audrey Hepburn (1929-1993)
De bellesa fràgil i gran elegància, Audrey Hepburn va ser una de les icones dels anys 50 de Hollywood i una de les actrius més premiades i reconegudes del cinema occidental. Hepburn va començar actuant en diverses obres teatrals musicals i en algunes campanyes de moda. L’èxit va arribar amb Vacances a Roma, on interpretava a una princesa europea que s’enamorava d’un periodista nord-americà. Aquest paper li va permetre guanyar l’Òscar. També, gràcies als seus ulls grossos, l’esguard sorprès i l’aspecte infantil, Audrey Hepburn va suposar una revolució en els cànons de bellesa d’aquella època.
 
Font: Minorias Creativas

Font: Minorias Creativas


Isabel Coixet (1960)Directora de cinema, guionista i publicista. Isabel Coixet ha cultivat aquestes tres professions amb traça i talent. La seva relació amb el món del cinema va començar com a crítica de pel·lícules a la revista Fotogramas. Després de gravar alguns curtmetratges, va debutar l’any 1986 amb el film Massa vell per a morir jove. No seria fins deu anys més tard que aconseguiria l’èxit amb Coses que no et vaig dir mai. A partir d’aquí va recol·lectar èxit rere èxit, amb pel·lícules intenses i humanes, com La meva vida sense mi, protagonitzada per Sarah Polley. Els premis  Ciutat de Barcelona, Goya i Sant Jordi són alguns dels galardons que ha rebut Isabel Coixet per la seva trajectoria cinematogràfica.
 
 
Si voleu saber més curiositats cinèfiles, no us perdeu el programa de Muses amb Traça dedicat al cinema.