Si parlem d’abstracció, de seguida pensem en Kandinsky, Mondrian o Malevich. Avui en dia aquests pintors són considerats els precursors de l’art no figuratiu, els que van marcar l’inici de l’art contemporani. Ara bé, temps abans que aquests pintors es donessin a conèixer per les seves obres, una desconeguda pintora sueca ja havia trencat amb els cànons pictòrics establerts, donant el tret de sortida a l’art abstracte.
El seu nom era Hilma af Klint (1862-1944). Aquesta artista nascuda a Solna (Suècia), va estudiar a la Reial Acadèmia Sueca de les Arts, gràcies a la llei escandinava que permetia a les dones accedir a una educació artística. Com a part d’un projecte, va ser enviada a Kungstraedgaarden, al barri bohemi d’Estocolm, per desenvolupar el seu talent. Durant aquest període, Klint va realitzar paisatges naturalistes, retrats i dibuixos anatòmics.
Al mateix temps, però, experimentava un altre tipus d’art. Aficionada a l’espiritisme, la teosofia i l’antroposofia des de ben jove, Hilma af Klint creia fermament que existia una dimensió espiritual en l’existència i un coneixement superior, que reflectia quan pintava.
Hilma af Klint. Font: Wikipedia
El seu treball pretenia representar la connexió entre el fet espiritual i el material, el micro i el macrocosmos, la llum i l’obscuritat, el femení i el masculí. El seu objectiu era plasmar la dualitat que existeix en aquest món i conciliar els conceptes oposats. Per fer-ho, Klint utilitzava un simbolisme ple de referències i significat, que buscava guiar a l’espectador cap a la revelació i la comprensió de l’obra.
L’any 1920, va viatjar a Suïssa, on es va trobar amb Rudolf Steiner, que tindria una gran influència en la seva obra, realitzant pintures sobre les grans religions del món. Cinc anys després, va abandonar la pintura per centrar-se als estudis teosòfics. Va morir en un accident en 1944.
Hilma af Klint va ser una artista única amb una secreta producció artística, que va suposar un desafiament les convencions artístiques i l’origen de l’art no figuratiu. Aquesta dona va invalidar els estereotips sobre les dones pintores, de les que es pensava que eren incapaces d’obrir nous camins i estils.
La seva obra és el fruit de la seva sòlida formació artística, la seva forta personalitat creativa i la seva incansable inquietut espiritual. Al mateix temps és el reflex d’una època i un context social que coincideix amb el canvi de segle XIX al XX, un moment en què Occident va ser testimoni de grans avanços científics que evidenciaven que hi havia alguna cosa més enllà de la realitat material.
La seva història es va mantenir a l’ombra perquè, en vida, no va exposar cap dels seus quadres abstractes. Una de les seves últimes voluntats va ser que aquests no fossin mostrats al públic fins vint anys després de la seva mort perquè tenia la convicció que el món no podria valorar i comprendre la seva obra.
Muses amb traça 