Reportatges vius: Magda Donato

Periodista, dramaturga, narradora i actriu: Aquesta era Carmen Eva Nelken (1898-1966) o més coneguda com a Magda Donato, la pionera del periodisme de principis del s. XX a Espanya. Va néixer en una apoderada família jueva i d’origen estranger, gràcies a la qual va poder accedir a una educació superior a la de les seves contemporànies.

Influenciada per l’esperit liberal i combatiu de la seva família, Magda Donato va començar a donar-se a conèixer com a periodista polèmica i brillant en el periòdic El Imparcial, diari de la famosa família Gasset, on va publicar el seu primer article Divagacions sobre la moda, l’any 1917, on criticava les normes estètiques que obligaven a les dones a vestir d’una determinada manera. Cal destacar que encara que no va intervenir en la vida política del país, sí va defensar en els seus articles els drets de la dona, el dret al divorci i al vot femení.

Magda Donato. Font: blog.rtve.es

Més endavant, va participar en altres publicacions com Estampa, El Lliberal i La Tribuna. Generalment col·laborava fent entrevistes a personatges cèlebres i en seccions que tractaven assumptes propers al desenvolupament de la societat burgesa. El seu objectiu era mostrar al lector els canvis que tenien lloc en aquell mateix moment, com els avenços de la dona en el terreny social. Al mateix temps, va iniciar la seva carrera com a actriu de teatre en el grup Caracol, un col·lectiu que va duu a terme l’adaptació de diferents textos teatrals fins a 1935.

Malgrat això, amb el temps va abandonar aquest primer estil i va guanyar fama com a autora sensacionalista, sempre interessada en els temes candents i molt propera a les classes menys afavorides i els grups socials marginats. És en aquest període que va realitzar reportatges “vius”, que consistien bàsicament en infiltrar-se en la notícia: Donato s’amagava sota un altre nom i es disfressava per aconseguir viure el que volia explicar.

 

D’aquesta manera, va passar un mes en un sanatori mental, va residir en un barri d’existència complicada, va ser secretaria d’un endeví indi, va fingir ser infermera a la Casa de la Maternitat, va mendigar i estar durant un temps en un alberg social i va viure durant un any a la presó Modelo de Madrid, fent-se passar per una reclosa més.

 A causa de la victòria feixista a la Guerra Civil espanyola, Donato es va veure obligada a exiliar-se, juntament amb la seva parella Salvador Bartolozzi. Primer, va traslladar-se a França, però al novembre de 1941, arran de la invasió alemanya, viatja a Mèxic. Allà va prosseguir amb la seva carrera com a actriu, unint-se al grup Les comediéns de France, escrivint Bartolozzi obres de teatres per a nens i participant en nombroses series de televisió i pel·lícules. El 1960 triomfa amb la seva actuació a l’obra Les cadires, per la qual va rebre el premi a la millor actriu, atorgat per l’Agrupació de Critics de Teatre.

Carmen Eva Nelken va ser una dona exemplar amb una carrera diversa que, en els últims anys, ha rebut un reconeixement, en part potenciat per la crítica teatral. Magda Donato va ser una dona avançada al seu temps, tant per la seva ideologia com per la seva forma de viure la vida. Parlar d’ella és parlar de feminisme, de lluita, de rebel·lia. Parlar d’ella és col·laborar a què la seva vida i obra no desaparegui en l’oblit.

La mare de la genètica: Rosalind Franklin

El descobriment de l’estructura de l’ADN sempre s’ha adjudicat a James Watson i Francis Crick, dos grans investigadors que van dedicar la seva vida a aquesta qüestió. Però mai s’esmenta a Rosalind Franklin. Fins fa poc, era considerada una investigadora grisa, que ajudava a Watson i Crick en els seus estudis, de personalitat rara i caràcter difícil i que va posar tot tipus d’obstacles al treball que desenvolupaven els seus companys. La realitat, però, no és aquesta.

Rosalind Franklin (1920-1958) va ser una química, biofísica i cristal·lògrafa anglesa, autora d’importants contribucions per la comprensió de l’estructura de l’ADN, els virus, el carbó i el grafit. Es va graduar a la Universitat de Cambridge l’any 1941 i va aconseguir el doctorat en química física, quatre anys després a la mateixa institució. Després d’aquesta etapa de formació, Franklin va passar tres anys a París, al Laboratoire de Services Chimiques de L’Etat, on va estudiar l’aplicació de tècniques de difracció de rajos X.

Rosalind Franklin

L’any 1951 va tornar a Anglaterra per treballar com a investigadora  en el laboratori de John Randall en el King College de Londres, juntament amb altres científics, per estudiar i analitzar l’estructura de l’ADN. Aquesta científica va realitzar una difracció de rajos X de les fibres de l’ADN, aconseguint així la famosa Fotografia 51, una imatge de l’ADN que va servir per concebre com seria l’estructura d’aquest i demostrar que la hipòtesis sobre el model de doble helix era possible i probable.

Va ser una època complicada per Rosalind Franklin, ja que va mantenir constants enfrontaments amb els seus companys de laboratori, els quals es van aprofitar de les seves dades i investigacions per apropiar-se del descobriment de les dues cadenes que conformaven l’ADN.

Així, la majoria de les dades en què es basa el model de l’estructura molecular de l’ADN, proposat per Watson i Crick en el seu article l’any 1953, provenia dels estudis que Rosalind Franklin va dur a terme.

Malgrat el seu treball i descobriment, el King’s College va acomiadar a Rosalind Franklin, fet que no va afectar la seva carrera que va continuar sent excel·lent: va investigar l’estructura del virus del mosaic del tabac i va publicar fins a quinze articles d’investigació entre 1953 i 1958.

Va morir prematurament als 37 anys a causa del càncer, generat segurament per les seves constants exposicions a la

Rosalind Franklin en una passejada als Alps

radiació durant les seves investigacions, i sense cap reconeixement als seus mèrits. Quatre anys més tard, Watson, Wilkins i Crick van obtenir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, la condecoració més elevada a la labor científica, gràcies a ella.

Rosalind Franklin va patir la injustícia i el menyspreu d’una societat que mai va reconèixer les seves investigacions. A més a més, durant anys, arrel del llibre La doble helix escrit per James Watson, es va transmetre una imatge de la científica totalment equivocada i fins a cert punt, despectiva.

El descobriment d’un llibre escrit per Anne Sayre, esposa d’un científic de Cambridge i amiga de Rosalind, va permetre desmuntar, amb gran rigor, la falsa imatge de Franklin, transformada en “Rosy” per Watson.

L’estructura de la doble helix de l’ADN, el material del qual estan fet els gens, és sense dubte un dels descobriments científics més rellevants que s’ha realitzat en els nostres temps. Va obrir les portes a grans avenços científics actuals de la Biologia i la Genètica molecular. Malgrat això, el nom de la seva autora s’ha mantingut a l’ombra durant anys i no ha estat fins fa relativament poc que Rosalind Franklin ha començat a ser reconeguda mundialment com la mare de la genètica.

Els orígens de l’abstracció: Hilma af Klint

Si parlem d’abstracció, de seguida pensem en Kandinsky, Mondrian o Malevich. Avui en dia aquests pintors són considerats els precursors de l’art no figuratiu, els que van marcar l’inici de l’art contemporani. Ara bé, temps abans que aquests pintors es donessin a conèixer per les seves obres, una desconeguda pintora sueca ja havia trencat amb els cànons pictòrics establerts, donant el tret de sortida a l’art abstracte.

El seu nom era Hilma af Klint (1862-1944). Aquesta artista nascuda a Solna (Suècia), va estudiar a la Reial Acadèmia Sueca de les Arts, gràcies a la llei escandinava que permetia a les dones accedir a una educació artística. Com a part d’un projecte, va ser enviada a Kungstraedgaarden, al barri bohemi d’Estocolm, per desenvolupar el seu talent. Durant aquest període, Klint va realitzar paisatges naturalistes, retrats i dibuixos anatòmics.

Al mateix temps, però, experimentava un altre tipus d’art. Aficionada a l’espiritisme, la teosofia i l’antroposofia des de ben jove, Hilma af Klint creia fermament que existia una dimensió espiritual en l’existència i un coneixement superior, que reflectia quan pintava.

Hilma af Klint. Font: Wikipedia

El seu treball pretenia representar la connexió entre el fet espiritual i el material, el micro i el macrocosmos, la llum i l’obscuritat, el femení i el masculí. El seu objectiu era plasmar la dualitat que existeix en aquest món i conciliar els conceptes oposats. Per fer-ho, Klint utilitzava un simbolisme ple de referències i significat, que buscava guiar a l’espectador cap a la revelació i la comprensió de l’obra.

L’any 1920, va viatjar a Suïssa, on es va trobar amb Rudolf Steiner, que tindria una gran influència en la seva obra, realitzant pintures sobre les grans religions del món. Cinc anys després, va abandonar la pintura per centrar-se als estudis teosòfics. Va morir en un accident en 1944.

Hilma af Klint va ser una artista única amb una secreta producció artística, que va suposar un desafiament les convencions artístiques i l’origen de l’art no figuratiu. Aquesta dona va invalidar els estereotips sobre les dones pintores, de les que es pensava que eren incapaces d’obrir nous camins i estils.

La seva obra és el fruit de la seva sòlida formació artística, la seva forta personalitat creativa i la seva incansable inquietut espiritual. Al mateix temps és el reflex d’una època i un context social que coincideix amb el canvi de segle XIX al XX, un moment en què Occident va ser testimoni de grans avanços científics que evidenciaven que hi havia alguna cosa més enllà de la realitat material.

La seva història es va mantenir a l’ombra perquè, en vida, no va exposar cap dels seus quadres abstractes. Una de les seves últimes voluntats va ser que aquests no fossin mostrats al públic fins vint anys després de la seva mort perquè tenia la convicció que el món no podria valorar i comprendre la seva obra.

L’encantadora de nombres: Ada Lovelace

Augusta Ada Byron King (1815-1852), comtesa de Lovelace, va ser una matemàtica i escriptora britànica coneguda mundialment per la seva descripció sobre la Màquina Analítica de Charles Babbage. Ara bé, aquesta informàtica no només es va dedicar a observar sino que va aportar la seva visió al desenvolupament d’aquesta màquina.

Ada Lovelace. Font: La Clase de PT de Montse

Durant la seva joventut, va cursar estudis particulars de matemàtique i ciències, obtenint els seus coneixements d’una forma gairebé autodidacta. Entre 1842 i 1843, Lovelace va traduir un article de l’enginyer Luigi Menabrea sobre la Màquina Analítica, que va complementar amb un ampli conjunt de notes pròpies. En aquestes anotacions, es troba el que es podria considerar el primer programa informàtic de la història. També va deduir i desenvolupar la idea sobre la capacitat dels ordinadors per anar més enllà dels simples càlculs numèrics. És per tot això que és considerada la primera programadora informàtica de la història. Ada Lovelace va morir a l’edat de 36 anys a causa de un càncer d’úter, el 1852. El seu treball i les seves aportacions van ser oblidades durant molts anys, sent considerada com la transcriptora de les notes de Babbage.  No va ser 1953, aproximadament cent anys després de la seva mort, que s’ha reconegut la innovació del seu punt de vista sobre el funcionament de la Màquina Analítica, el qual s’ha utilitzat pels avenços de la informàtica. Actualment, existeix el Dia d’Ada Lovelace, un esdeveniment anual que té per objectiu elevar i reivindicar el paper de les dones a la ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques.

La lluita per votar: Susan B. Anthony

Susan B. Anthony. Font: Comic Vine

Susan B. Anthony (1820-1906), líder del moviment americà dels drets civils, va ser un personatge bàsic en la lluita pels Drets de la Dona al segle XIX. Nascuda en una família amb una llarga tradició activista i independentista,  va desenvolupar un criteri i un rigor ètic que marcaria tota la seva trajectòria política. El seu activisme es va iniciar quan, en unir-se en diverses organitzacions, va prendre consciència de les limitacions que el fet de ser dona implicava.

El seu pas definitiu cap al feminisme no es va produir fins que, en 1851, va conèixer a Elizabeth Cady Stanton, la qual havia dirigit el primer manifest del sufragisme americà i es convertiria en la companya inseparable de Susan B. Anthony. Juntes van encapçalar el feminisme nord-americà durant les següents dècades, reclamant una esmena constitucional que concedís el vot a les dones.

Encara que la majoria de les seves reivindicacions pretenien legalitzar el sufragi femení, aquesta dona va dirigir altres campanyes encaminades a transformar la legislació laboral, la mentalitat sexista i els costums discriminatoris de la societat de l’època. Anthony  va promulgar el dret de les dones a tenir propietats i béns, a vendre i comprar sense permís del marit i poder separar-se d’aquest.

Era considerada una dona compasiva, pero amb un fort caràcter i una ment aguda, així com una gran capacitat per inspirar a les mases.  Va morir el 13 de març de 1906, amb 86 anys, deixant el final de la batalla pel sufragi femení a les noves generacions de dones, equipades amb una educació i uns drets que els hi van negar fins a l’arribada d’activistes com Susan B. Anthony

La Dona de la Llum: Florence Nightingale #MusesHistòria

Infermera, escriptora i estadística britànica, és considerada la mare de la infermeria moderna. Des de molt jove, va destacar en l’àmbit de les matemàtiques i l’estadística, tot aplicant els seus coneixements a la epidemiologia.

Florence Nightingale amb ferits a la Guerra de Crimea. Font: Enfeps

L’any 1860, Nightingale va professionalitzar la infermeria amb la fundació de la primera escola laica d’infermeria del món, a l’Hospital Saint Thomas a Londres. Ben aviat, va ser reconeguda mundialment pels seus treballs pioners d’infermeria en l’assistència als soldats durant la Guerra de Crimea, on va disminuir l’índex de mortalitat per ferides del 42% al 2%.

Florence també va aconseguir crear un servei d’infermeres a domicili a Anglaterra i a Irlanda. Això va significar que les persones més pobres poguessin accedir a personal capacitat medicament amb els coneixements i recursos necessaris.

Florence Nightingale va ser la primera dona a ser admesa a la Royal Statistical Society britànica i l’any 1907 es va convertir en la primera dona en rebre l’Ordre del Mèrit del Regne Unit. El Jurament Nightingale efectuat per les infermeres en graduar-se, va ser creat en el seu honor l’any 1893 i el Dia Internacional de la Infermeria se celebra a la data del seu aniversari.

La història pintada per dones

Font: Viquipèdia

Artemisia Gentileschi (1593-1654)
Filla d’un dels primers pintors en ser considerats caravaggistes per la seva gran adaptació a l’estil del pintor italià. Artemisia aportava als seus quadres un gran rigor artístic al dibuix que, juntament amb la forta accentuació dramàtica que va inserir, va convertir-se en una de les dones més influents del caravaggisme a Nàpols. Segons Bàrbara Longhi, pintora i amiga de Gentileschi, “Artemisia era la única dona d’Itàlia que sabia alguna cosa de pintura”.
 
 

Font: biografiasyvidas.com

Frida Kahlo (1907-1954)
Pintora i poetessa mexicana, que va contribuir a la formació d’un nou tipus d’identitat per a la dona, basat en el seu caràcter autosuficient i trets físics eminentment masculins. Tal com molts dels seus biògrafs afirmen, Frida va ser objecte i subjecte de la seva obra pictòrica i poètica. Els elements expressionistes i surrealistes van marcar la seva obra, marcant un abans i un després en les obres de grans pintors com Picasso.
 
 

Font: keane-eyes.com

Margaret Kane (1927)
Artista nord-americana de gran repercussió mediàtica, va iniciar la seva obra sota diversos noms com Peggy Doris Hawkins, Peggy Ulbrich, MDH Keane y Margaret McGuire. Es dedica principalment als retrats de dones, nens i animals domèstics, als que dóna el seu toc característic al dotar-los d’ulls excessivament grans. Tim Burton, director de cinema, va dirigir al 2014 la que va ser la seva biografia més fidel.

Font: paulabonet.com

 
Paula Bonet (1980)

Il·lustradora valenciana nascuda a Vila-real amb un gran recorregut en el món de la exposició de la seva obra pictòrica. Amb dos llibres al mercat de la seva pròpia autoria i il·lustració, col·labora amb diversos diaris de tirada nacional, en temes d’escenografia i cartellera.
 

Font: agenjo.cat

Rosa Agenjo (1955)

Doctora i professora de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, va començar a pintar de molt joveneta. Li inspira la tradició catalana i la cultura flamenca, una barreja d’elements que fa de la seva obra un clar reflex d’una vida dedicada cent per cent a l’art. L’ensenyança és per a ella una forma més d’expressió, que li dóna un punt afegit a la feina artística que fa.
 
Si després d’aquest repàs històric us heu quedat amb ganes de saber-ne més, us recomanem el nostre sisè programa dedicat a la pintura i la il·lustració!

Dones, càmeres i… ACCIÓ!

Font: Mostra Internacional de Films de Dones

Alice Guy (1873-1968)
Un any després que els germans Lumière fessin públic el seu cinematògraf, Alice Guy, de nacionalitat francesa, va decidir rodar una pel·lícula sobre una idea pròpia: La fée aux choux. D’aquesta manera, Alice es va convertir en la fundadora del cinema com a narració cultural i la primera dona en tot el món a exercir aquest ofici. Pionera i referent en la producció de les primeres pel·lícules sonores, va dirigir més de 600 pel·lícules de tots els gèneres, entre les quals s’inclou el primer film en la que tots els protagonistes eren negres. Avui dia, continua sent la única dona que ha dirigit el seu propi estudi cinematogràfic.
 
 

Font: El País

Frederica Sagor Maas (1990-2012)
Es va iniciar en el món del cinema adaptant la novela de Percy Marks, L’Edat de Plàstic. Filla d’immigrants jueus i estudiant de periodisme, va començar a treballar l’any 1923 com assistent d’edició a l’oficina de Universal Pictures. Els seus guions van servir en molts casos per donar a conèixer a nombroses estrelles d’aquella època com Constance Benett o Greta Garbo. A les seves memòries, Sagor Maas va descriure com va ser l’evolució del cinema des de la seva experiència i va denunciar la misoginia i la discriminació que va patir coma dona en la indústria del cinema, concretament a Hollywood, als anys vint.
 

Font: Taringa

Marilyn Monroe (1926-1962)
Norma Jean, o més coneguda com a Marilyn Monroe, no només va esdevenir la icona de la feminitat del segle XX, sinó que es va convertir en un referent de la rebel·lia de la dona. Marilyn  es va donar a conèixer gràcies a les fotografies que Henrik Manukyan li va fer a la fàbrica on treballava. L’actriu va aconseguir una gran reputació amb pel·lícules com Els senyors les prefereixen rosses o El Príncep i la Corista, on interpretava papers de dones innocents i ingènues. Res més lluny de la realitat, ja que ella es caracteritzava per ser una ànima lliure, que feia el que volia quan volia, sense preocupar-li el que pensaria la gent.  Malgrat viure una vida plena d’insatisfaccions personals, Marilyn Monroe es va convertir en el símbol de l’erotisme femení i del poder de les dones.
 

Font: Bore Bug

Audrey Hepburn (1929-1993)
De bellesa fràgil i gran elegància, Audrey Hepburn va ser una de les icones dels anys 50 de Hollywood i una de les actrius més premiades i reconegudes del cinema occidental. Hepburn va començar actuant en diverses obres teatrals musicals i en algunes campanyes de moda. L’èxit va arribar amb Vacances a Roma, on interpretava a una princesa europea que s’enamorava d’un periodista nord-americà. Aquest paper li va permetre guanyar l’Òscar. També, gràcies als seus ulls grossos, l’esguard sorprès i l’aspecte infantil, Audrey Hepburn va suposar una revolució en els cànons de bellesa d’aquella època.
 

Font: Minorias Creativas

Isabel Coixet (1960)Directora de cinema, guionista i publicista. Isabel Coixet ha cultivat aquestes tres professions amb traça i talent. La seva relació amb el món del cinema va començar com a crítica de pel·lícules a la revista Fotogramas. Després de gravar alguns curtmetratges, va debutar l’any 1986 amb el film Massa vell per a morir jove. No seria fins deu anys més tard que aconseguiria l’èxit amb Coses que no et vaig dir mai. A partir d’aquí va recol·lectar èxit rere èxit, amb pel·lícules intenses i humanes, com La meva vida sense mi, protagonitzada per Sarah Polley. Els premis  Ciutat de Barcelona, Goya i Sant Jordi són alguns dels galardons que ha rebut Isabel Coixet per la seva trajectoria cinematogràfica.
 
 
Si voleu saber més curiositats cinèfiles, no us perdeu el programa de Muses amb Traça dedicat al cinema.

Dones a la carrera

Font: Nihil Novum

Conta la llegenda que Calipatria, membre d’una dinastia de vencedors olímpics, va ser la primera dona en assistir a aquest esdeveniment, vestint-se amb roba d’entrenador per veure com el seu fill, resultava guanyador. Però en saltar a la pista per felicitar-lo, la roba se li va enganxar i va quedar completament nua. Calipatria es va salvar de ser despenyada gràcies a la fama de la seva família. Des de llavors els entrenadors, igual que els atletes, haurien de participar en els Jocs desvestits. És complicat saber amb seguretat si això només és un mite, ara bé, hi ha molts exemples de dones que han fet història en el món de l’esport amb tota seguretat. Aquestes en són només algunes.

Font: Wikimedia Commons

 
 
Charlotte Cooper (1870-1960)
La tennista britànica es va convertir en la primera dona a aconseguir un or olímpic quan l’any 1900, en els Jocs Olímpics de París, hi va començar a haver participació femenina, tot i que només en les categories de golf i tennis.
 
 
 
 

Font: Belleza Pura

Lilí Álvarez (1905-1998)
És, sens dubte, una de les esportistes més polifacètiques. A més de guanyar tres Wimbledon consecutius i dos Roland Garros com a tennista va practicar també esquí, equitació i alpinisme. No només això sinó que l’espanyola va fer de periodista política amb articles per al diari britànic Daily Mail.
 

Font: Centro mujer – Corral de Almaguer

 
Teresa Perales (1975-actualitat)
Un bon exemple de superació de tot tipus de barreres. Als dinou anys, va quedar paraplègica però lluny de rendir-se, la saragossana s’ha convertit en tot un referent de la natació després de guanyar fins a 22 medalles paralímpiques i haver participat en quatre cites dels Jocs Paralímpics. Perales no para, actualment continua preparant-se i entrenant per participar en els pròxims jocs de Río de Janeiro.
 
 
 

Font: Kmhouseindia

Speed Sisters (en actiu des de 2005)
Són el primer equip d’automobilisme totalment format per dones que competeix professionalment a Palestina. Si això sol ja no era prou polèmic, fa un parell d’anys encara van aixecar més veus de queixa en acceptar la primera integrant de l’equip amb hijab. Ara per ara, s’està produint un documental sobre aquest grup de noies que desafien els prejudicis de la seva societat i les dificultats que això els suposa tant en l’àmbit personal com en el professional.
 

Font: Muses amb Traça

 

Laia Sanz (1985-actualitat)
La pilot barcelonina ha estat cinc vegades guanyadora del Dakar, tota una fita; i és que si els esports en general ja estan impregnats d’una aura masculina, els esports a motor són, probablement, aquells en què es fa més evident aquesta desigualtat. Podeu veure l’entrevista que li vam fer des de Muses amb Traça en què ens va explicar com li afecta a ella aquest estigma.
 
 
 
 
Si voleu saber més sobre elles, no us perdeu el programa de Muses amb Traça dedicat a l’esport.

Veus que han marcat la història

Font: okemotivephotogra phy.com

 
Edith Piaf (1915-1963)

Edith Giovanna Gassion és coneguda mundialment com Edith Piaf, que significa petit gorrió amb francès. Així la va batejar l’encarregat d’un cabaret que la va descobrir mentre cantava pels carrers. Amb cançons com La vie en rose o l’Hymne a l’amour es va convertir en un símbol de la cançó francesa. Una vida d’alcohol, drogues però també d’entrega i passions que va acabar per culpa d’un càncer als 47 anys.

Font: francemusique.fr

 
Maria Callas (1923-1977)

Maria Callas va néixer el desembre de l’any 1923 a Nova York. Coneguda per molts com la Diva assolutta, Callas era famosa tant per la seva espectacular veu com pel gran talent dramàtic que posseïa. Gràcies a la seva versatilitat va interpretar des d’òpera clàssica fins a Verdi o Puccini. Va morir el 1977, amb només 53 anys, i les seves cendres van ser llençades al mar Egeu.

Font: peoples.ru

Chavela Vargas (1919-2012)

Va néixer a Costa Rica però va ser tota la vida mexicana. La dama del ponxo vermell va donar a la música ranxera una nova expressió. En els seus inicis, Chavela Vargas era mal vista per vestir, fumar i beure com se suposava que només ho podia fer un home. A pesar d’una infància difícil i els excesos amb l’alcohol, Vargas va morir el 2012 rebent múltiples homenatges.

Font: picpix.com

Aretha Franklin (1942-actualitat)

“La Reina del Soul” va començar cantant a l’església on el seu pare era predicador. Durant una llarga temporada es va dedicar a cantar només gospel, però a mitjans del seixanta va començar a experimentar amb el Rhythm and Blues amb cançons com I never loved a man (like I love you). Després de lluitar contra el càncer, l’estiu de 2014 va iniciar una gira pels Estats Units.

Font: elpuntavui.cat

 
Sílvia Pérez Cruz (1983-actualitat)

És de Palafrugell i encara té tota una carrera per davant. Amb només 31 anys Silvia Pérez Cruz ja ha portat la seva veu als millors escenaris i ha guanyat, entre molts altres premis, un Goya. Filla d’artistes i entregada a la carrera musical tota la vida ha tocat estils tan diversos com el jazz, el folk o el bolero.

 
Si voleu saber més sobre elles, no us perdeu el programa de Muses amb Traça dedicat a la música.